Artista: Miriam Neumann

Títol: Pensaments que ens inunden

Mides: 63x49cm

Tècnica: Tècnica mixta

​

Inspiració: "Amb quatre gotes del pensament les cases fràgils s’inunden", poema de Felícia Fuster

​

L'obra mostra un paisatge submarí que representa l'estat d'estar inundada. En aquest estat depèn on mires: a baix hi ha més foscor, des de dalt penetra la llum que ens pot guiar a la superfície i a un lloc on podem respirar.

 

Ofereixo tres interpretacions del poema i per tant de la meva obra:

 

1) Els humans creem la nostra realitat basant-la en allò que veiem, allò que percebem, allò que sentim i en allò que creiem, és a dir en creences. Si aquestes creences són “cases fràgils” començar a pensar i qüestionar-les les esfondra de seguida. Les “cases” d'aquestes creences s'inunden amb noves veritats i realitats i deixen de ser útils per viure. Pensar, observar, qüestionar i fer-se preguntes dures són eines poderoses per veure quines són les cases segures i estables on es pot viure de forma sana amb la ment oberta.

 

2) Els humans tenim unes necessitats bàsiques que, si no les tenim cobertes, poden causar molta ansietat, i fins i tot pors molt profundes. Per sobreviure cal “oblidar” el fet que no estiguin cobertes i mirar el que sí que funciona. La por, però, segueix allà. Qualsevol pensament que ens fa veure la realitat pot causar que aquesta por tapada surti a la superfície i inundi la casa, el nostre cos. La casa no és fràgil per manca de força o de voluntat sinó per manca d'allò més bàsic per viure bé i tranquil·lament en una sensació real i percebuda de seguretat.

 

3) Les persones que viuen amb traumes conscients o inconscients viuen a cases fràgils. Han de viure d'una manera molt limitada i cautelosa per no xocar contra les parets o els pilars que mantenen la casa dreta. Aquesta casa és imprescindible per viure-hi. És possible, malgrat el perill constant que s'ensorri o s'inundi, treballar els traumes i reconstruir aquesta casa tan fràgil? Ho és, però només amb suport. I aquest suport ha de venir de fora. Amigues, família o fins i tot una bona terapeuta poden prestar estabilitat externa per sostenir l’estructura mentre es reforça o recrea el fonament des de dins. És interessant tenir-ho en compte quan desitgem que algú al nostre voltant vagi a teràpia per treballar aquests traumes que li fan tant de mal i moltes vegades també al seu entorn. Ho desitgem amb molt bona intenció. Tot i això, si aquesta persona no té una casa prou estable per “fer reformes internes” i manca del suport extern necessari, li demanem l'impossible. Amb les circumstàncies perfectes, anar a teràpia fa bé a qualsevol. El que passa és que per a molta gent, les circumstàncies no són perfectes i començar a pensar i qüestionar allò que ja és inestable els pot fer la vida insuportable.